Hi ha unes lleis que regulen l'ús de la nostra llengua i pretenen garantir-ne l'ús normal i oficial. Els valencianoparlants, al meu paréixer, no exercim tots els drets que ens permeten parlar en valencià. Crec que, de manera incosncient, hem adoptat la mentalitat que allà on anem no ens entendran si parlem en valencià. Per això, ens resulta més còmode parlar en castellà abans que en la nostra llengua en àmbits de tot tipus, tant de la vida quotidiana com en situacións de caràcter formal.
Des del meu punt de vista, encara es continua parlant en castellà en molts llocs i en moltes situacions: molta gent es nega, per això, a parlar en valencià, o no s'anima a fer-ne ús. Es cau, d'aquesta manera, en la temptació d'utilitzar el castellà. D'altra banda, pense que hi ha àmbits d'ús on sí que es respecta la nostra llengua, com és el cas de les situacions col·loquials (amb la família, al carrer, amb els amics...). Però, a més, després de la instauració de la democràcia, s'ha anat ampliant el camp d'ús de la llengua, com per exemple a l'ensenyament, en llocs públics de l'administració, a diferents treballs...
En definitiva, opine que tot allò esmentat no és suficient. Tot i que s'ha avançat després de molts anys d'esforços, ara pareix que s'hi comence a frenar. I el procés de la normalització del valencià està en retrocés. Hem d'esforçar-nos, per això, per aconseguir una vertadera igualtat en l'ús de les nostres dues llengües oficials. Hem de sortir de l'armari lingüístic.
Empar Guaita 4t A
