El diari lila de la Carlota

És una xica de 14 anys, bonica i amable, té la cara redona i alta. És simpàtica i moderna amb la roba. Té una família ben organitzada, a Carlota li agrada parlar de temes sexuals, li agrada escriure molt de coses reals que passen en el món com ara el masclisme. Li agraden els xics bonics. Un dia va conèixer un xic. Li diuen Marc, un xic tranquil i bonic. Ella es una xiqueta a qui li agrada molt les coses reals. M'ha agradat el tema del masclisme i com ho enfoca Carlota, perquè és un tema molt important. La Carlota parla molt d'aquest tema i li dóna molta importància.

MIRALL TRENCAT, Mercè Rodoreda

Mirall trencat

Autora: Mercé Rodoreda

Editorial: Club Editor Jove

Lloc i any de publicació: Barcelona, 1974

Pàgines: 414

Gènere: novel·la

Mirall trencat és una obra que es divideix en tres parts i al llarg d'eixes tres parts concorren tres generacions.

Està escrita en prosa i no hi ha diàlegs introduïts amb guionet, tot al contrari, s'especifiquen entre cometes. Eixa forma d'escriure m'ha paregut interessant. El que més m'ha cridat l'atenció però, han sigut els "flashsbacks" i la torre que Salvador li compra a Teresa, ja que aquesta es va deteriorant al mateix ritme que la família. De fet, quan la família es destrossa del tot, Sofia mana enderrocar la torre per a construir pisos.

El títol Mirall trencat ha estat molt ben triat al meu paréixer, ja que té molta relació amb la història. Representa, si més no, la família trencada. El llenguatge de la novel·la és fàcil d'entendre, encertat, ja que no cal perdre el temps a acudir al diccionari i en cap moment es perd el fil de la lectura. Predomina un narrador omniscient. D'altra banda, des del meu punt de vista, la novel·la presenta massa personatges, i això embolica un poc l'obra. A més, també hi ha massa morts i tragèdies, cosa que fa que la història acumule sentiments tristos, tant per als personatges com per als lectors. Em dóna la sensació, per això, que Rodoreda ha volgut reflectir els seus propis sentiments.

En conclusió, encara que em contradiga un poc amb el que abans he comentat, pense que tots els personatges són necessaris, ja que si no fóra per ells, potser la novel·la no tindria el mateix significat. Cal recordar que la família és rica i no pobra, de ser així el contingut seria distint. A més a més, pareix una novel·la avorrida al principi, però que es va posat molt interessant mentre avança, t'entreté hores i hores llegint, tota intrigada per saber què passarà...

Beatriz Oliva 4t A

NO EMPRENYEU EL COMISSARI

Títol: No emprenyeu el comissari
Autor: Ferran Torrent (1951, Sedaví, L'Horta, País Valencià)

Editorial: 3i4

Pàgines:210

Idioma: Català

Aquesta novel·la amb aire valencià ha sigut molt interessant per a mi. L’entorn de la història es fa molt familiar -tot passa als carrers de València- i encara més per a gent que haja viscut durant els vuitanta. En aquest sentit, hi ha esdeveniments del moment com ara l’assalt al palau dels congressos.

M’agrada el dinamisme de canviar de personatge cada capítol. Això ho he vist en altres llibres però es narrava en primera persona. Amb aquests canvis els personatges es van enganxant a la història relacionats entre ells per algun motiu.

A les descripcions es reflecteix molt bé la societat de València. Aquestes no es fan pesades ja que quasi sempre son ràpides i segueixen el fil de la història. I pel que fa als recursos estilístics més visibles, es pot dir que aquesta obra desprén ironia no amb intenció de fer gràcia, encara que en fa, de gràcia. Aquestes ironies van sovint indicades per acotacions. A més a més, utilitza moltes expressions típiques valencianes, sobretot per maleir.

Dels personatges, Butxana és el que millor em cau pels seus dilemes morals i per l’equilibri que guarda entre la policia i els criminals. Fede em pareix un màrtir de la vida, sempre amb problemes. Els dos pispes són, en realitat, bona gent però tingueren, com molts, problemes greus a la seua vida.

Parla en aquest llibre de temes com la criminalitat, molt ben retractada a tot açò. No té cap complex de parlar sobre sexe i, a més, parla amb un poc d’ironia sobre l’homosexualitat. D’altra banda, em pareix molt bé estar en contra de l’energia nuclear com ara el grup d’activistes, però açò no es pot resoldre amb la violència ni amb un delicte.

Un últim comentari que voldria fer es nomenar aquest vici al tabac per part de l’autor, sempre tots els personatges estan fumant. Això em fa pensar que tots els escriptors en llengua catalana, inclosos els valencians, deuen ser uns fumadors empedreïts.

Víctor Urbiola 3r A

Ressenyes "Ací no paga ni déu!"

Autor: Dario Fo
Títol: Ací no paga ni déu!
Editorial: Bromera
Lloc i any de Publicació: 1a edició (1993); 23a edició (abril 2009)
Pàgines: 133

Aquesta ressenya no sé com fer-la, perquè aquest llibre m'ha agradat molt. Sobretot allò relacionat amb les bromes que li diu la dona al seu home, és a dir, les d’Antònia a Joan. Joan, neci, se les creu totes. D’altra banda, la ingenuïtat del policia amb Marga i amb Antònia, quan Marga es fa l’embarassada i el policia es creu que el part va endavant i les condueix a l’Hospital. També quan li diuen al policia això del miracle de Santa Eulàlia, que fa que totes les dones vagen pel carrer en tal estat (embarassades pel miracle en qüestió). Em fa molta gracia també l’home d’Antònia quan diu que mai no robaria res perquè es pecat; o quan es cau del camió de sacs de farina, sucre, sal, arròs i Joan i Lluís comencen a agafar sacs; la part en què li peguen al guàrdia (Marga i Antònia) i el guarden a l’armari. La meua opinió és que és un llibre vertaderament divertit i que, a més, com que es tracta de teatre, és àgil i fàcil de llegir: no és gens avorrit i pense que pot agradar a quasi tot el mon, ja que és molt còmode de llegir i alhora és divertit. A mi, personalment, els llibres de teatre en valencià m’encanten. M’ho passe molt bé llegint-los, i aquest en especial té una tecla molt entretinguda i humorística i això agrada a tothom! Puc dir, ja per concloure, que el llibre m’ha agradat des de la primera pàgina.

Laura Aguilar Mena 3r A

Ací no paga ni Déu m’ha paregut una obra molt interessant, m’ha agradat molt el diàleg i també els personatges que s’ha inventat l’autor. El personatge d’Antònia ha sigut una tota una sorpresa, són interessants les excuses que s’inventa i les coses que li diu al seu marit, encara que en algun moment pot parèixer que siga una dominant. També li diu el que ha que fer a Marga, la seua millor amiga, però això és perquè Marga no té iniciativa, ni tampoc se li ocorre res. D’altra banda, els personatges dels xics, és a dir, els homes d’Antònia i Marga. Joan és l`home de Antònia, i Lluís de Marga. Joan és un personatge molt noble que pensa que la seua dona mai seria capaç de robar, ja que ell diu que abans de robar es mor de fam, que és un pobre amb dignitat. Quan la seua dona li conta que roba, ell no s’ho pot creure i li diu que no s’ho esperava, però ell i Lluís arriben a robar una vegada, ja estaven farts de la pujada dels preus i que els prengueren tant el pèl. Per la mateixa raó que la seua dona Antònia. Lluís en aquesta historia és un pobre home que se n’assabenta de les coses quan ja han passat o van molt avançades. Amb l’ajuda de Joan aconsegueix posar-se al dia de totes les novetats sobre la seua dona per a preguntar-li més avant: si estava embarassada, que li havia passat, on estava el xiquet,... Tot açò últim es deu a la desesperació d`Antònia perquè el seu home no en sàpiga res. És un obra que ens mostra que les dones tenim més astúcia,imaginació i sabem eixir millor de les situacions que els homes en la majoria dels casos, ja que en aquesta obra els xics són més innocents i es creuen les barbaritats de les seues dones. És una obra més que entretinguda, és divertida i una s’ho passa molt bé llegint-la, fins i tot si no li agrada llegir li encantarà aquesta obra. De totes maneres, també ajuda que és ràpida de llegir i a més es passa el temps volant. És un dels pocs llibres que m’ha agrada’t llegir i que recomanaria, em satisfà la idea que existeixen llibres tan fantàstics i entretinguts. En un principi, el títol no em convencia ,em pareixia horrible i infantil,però he arribat a la conclusió, una vegada més, que es veritat allò que no t’has de deixar guiar per les aparences i que per a opinar has de provar les coses, figurativament clar. En aquest cas vull dir que fins que no te lliges un llibre no pots saber si es bo o dolent o si et va agradar o no.

Judit Calvet Torrent 3rA

Aquest llibre m’ha paregut fàcil de llegir, supose que pel seu gènere: una obra de teatre. Conté majoritàriament diàlegs i es més entretingut i molt amè. La historia que tracta és prou divertida, va succeir fa uns quants anys, durant una crisi, cosa prou oportuna per la situació que es viu en la societat actual. Els personatges tenen caràcters molt definits, però no obstant això, es deixen moure per la ràbia cap als politics i la fam. El meu punt de vista cap als embolics que formen cada vegada que no volen ser descoberts són un poc massa increïbles, ja que moltes vegades en la situació en què viuen ningú es fia de ningú i allí és al contrari. Ja per concloure, puc dir que Ací no paga ni déu! m’ha agradat molt, ja que és realista i té un punt d’humor molt picant. Per això mateix, el recomanaria a qualsevol.

Lorena Navarro 3r A

Ressenyes Aire Negre

Autor: Agustín Fernández Paz
Títol: Aire Negre
Editorial: Bromera
Any de publicació: 1a Edició, octubre 2000, 8a edició: gener 2008
Pàgines:182

El llibre tracta sobre un psicòleg que coneix el cas d'una dona anomenada Laura Novo,però el llibre no té quasi res de psicologia, sinó més aviat al contrari,és un llibre de suspens. Té una història que confon perquè al principi no apareix el suspens per cap lloc. La meua valoració és que és un poc repetitiu, encara que no arriba a cansar. És pràcticament el mateix en tot moment. Aquesta primera part és la de psicologia, quan encara el psicòleg no coneix Laura i comença a endinsar-se en la història. És un llibre amb el qual no és possible avorrir-se, tot i que en un inici costa enganxar-se. A poc a poc, resulta més interessant i en conseqüència més entretingut i més amè de llegir, fins al punt que s'arriba al final i un es queda amb una sensació agredolça: ja s'ha acabat? De la part mitja cap al final, segons la meua opinió, el llibre millora moltíssim, s'accentua el suspens i hi ha poc de diàleg. Tampoc és que calga el diàleg perquè el llibre es compensa amb una narració que tracta tots els punts de vista amb especial descripció,és a dir té una narració detallada que encara que de vegades avorreix un poc, és ben interessant en termes generals. La conclusió és que ens trobem davant d'un llibre fantàstic i entretingut i també un poc liós.
Ruben Turo, 3r A

En aquesta ressenya no seguiré un ordre concret. Tot al contrari parlaré de temes generals del llibre i donaré la meua opinió. Començaré pel títol, el qual, de primeres no és molt significatiu ja que no et dóna una primera impressió, tot i que quan comences a llegir saps a què respon: a la Gran Bèstia que té forma d’ombra. M’ha cridat l’atenció la relació dels personatges amb la literatura. Contínuament, es nomena novel·les, escriptors, poemes, i la protagonista del llibre és periodista. O Carles Valcàrcel, professor de llengua. De forma que, com ja he dit, estan tots molt relacionats amb la literatura i l’escriptura. La forma de contar la història és molt original ja que són una espècie de relats emmarcats o flashbacks. Comença que ell, Víctor Moldes, contarà les seues vivències; dins d’aquestes passa a parlar sobre Laura Novo i després torna a les seues vivències. Finalment, torna al present del llibre, vull dir, al moment que ell està escrivint. El més original és que en tot moment es parla en primera persona, de forma que el jo-emissor canvia en el moment que el relat està emmarcat en Laura Novo.

D’altra banda, m’esperava un final un poc més feliç. Creia que anaven a guanyar la Gran Bèstia o que només era alguna aparició a causa de la neurosi. La veritat és que m’he portat una decepció amb el final. No exageradament, però el fet d’esperar-me altra cosa m’ha deixat un poc parat. M’hauria agradat més l’aparició d’un heroi o algú que intentara destruir la Bèstia, encara que no la derrotara. Per totes aquestes coses, el gènere no es pot especificar amb concreció, tot i que jo crec convenient dir que és de terror i misteri. Sempre m’ha agradat aquest gènere i com que està unit al misteri m’ha causat una bona impressió.

He observat també xicotets avanços o anticipacions per deixar enganxat el lector. En canvi, a mi, em pareix una cosa morbosa i fins i tot, pesada. En volta de posar aquestes anticipacions l’autor podia haver optat per posar capítols amb títol, amb els quals el lector potser s’enganxaria més preguntant-se: Què voldrà dir l’autor amb aquest títol? En definitiva, la conclusió que puc traure d’aquest llibre és que és intrigant i molt dinàmic a l’hora de contar la història. Però té alguns punts febles com entrar a la ficció dels monstres sense cap heroi i també un final millorable al meu paréixer. Finalment, puc dir que m’ha agradat.

Víctor Urbiola 3r A

Ressenyes Mor una vida es trenca un amor

Autor: Joan Pla Vilar
Títol: Mor una vida, es trenca un amor
Editorial: Bromera
Lloc i any de publicació: Setembre de 1998
Pàgines: 186 pàgines
Títol general: L'amor impossible

Aquest llibre, Mor una vida, es trenca un amor, és un dels més entretinguts que he llegit. Me l'he llegit en poc de temps, ja que em va enganxar des del primer moment de la lectura. Crec que es tracta d'un llibre interessant, ja que tracta els canvis i problemes de l'adolescència i la seua evolució. Personalment, pense que ens dóna llibertat d'expressió. El llenguatge que tracta és col·loquial, ho podem percebre per les expressions de la lectura, com per exemple: “No pots anar amb Maria, no eres de la mateixa classe que ella”.

M'agrada molt la part en què Sergi va a buscar a Maria per anar-se'n a viure a un altre lloc; fa entendre els lectors que s'estimen molt. D’altra banda, els temes que tracta el llibre, al meu paréixer, són l'avarícia, l'amor i la felicitat. El caràcter del protagonista com de l'altre personatge fa entendre la classe de vida que duien.

Com ja he dit, es tracta d'una obra molt bonica i entretinguda. Puc dir que m'ha agradat molt i la recomane per a tots els amics/amigues del col·legi, perquè els farà aclarir-se i trobar solucions a tots aquells problemes que puguen tindre durant aquesta època de l’adolescència. Espere que la llegisquen perquè val la pena adonar-se dels aspectes i els problemes que tracta aquest llibre.
Alexandre Sánchez 3r A

Aquesta és una novel·la que tracta de l’amor. Com totes, té coses bones i d’altres menys bones, però personalment no m’agrada per distintes raons, fonamentalment perquè em contaren el final i em “foteren” l’emoció. En qualsevol cas, la redacció de l´obra m’ha agradat però el vocabulari conté algunes paraules que no he acabat d´entendre i que m’han obligat a guiar-me pel context.

Aquesta novel·la parla contínuament d’amor i aquest és un tema que si no està combinat amb d’altres es fa pesat. Tracta de les experiències d’una parella al llarg de la seua vida des que les seues vides se separen des de ben menuts fins que tornen a ajuntar-se. Hi ha trams de l’obra que són certs, com els canvis que experimenten en créixer, en la meua opinió un tant innecessaris, ja que per a mi no són massa interessants. Els protagonistes se’n van de casa, cosa que em pareix un tant irreal ja que són només uns adolescents i no poden arreglar-s’ho tan bé durant tot eixe temps.

Una cosa que m’ha agradat especialment és que cada capítol el narra un protagonista. D’aquesta manera es pot saber les opinions que té cadascun sobre les coses que s’hi esdevenen i el que pensen dels actes d’altres personatges. En definitiva, pense que aquest tipus de novel·la és molt recomanable i pot agradar moltíssim a la gent que viu d’acord amb l’amor adolescent, però a mi, la veritat, no m’ha entusiasmat. Aquest n’és el meu resum.

Salvador Feltrer Albert 3rA

El llibre m'ha agradat prou, encara que al principi em costava posar-me a llegir però al final havia de llegir unes pàgines cada dia abans de dormir. El llibre és realista però és una situació poc freqüent. També té algunes parts un poc picants: mai havia llegit un llibre tan explícit en els temes sexuals. El llibre, tot i això, té una temàtica molt típica: xic coneix xica, xica coneix xic; i s'enamoren, però és un amor utòpic ja que les famílies ho impedeixen. El final m'ha paregut un poc dramàtic, no esperava que acabara d'eixa forma i m'ha agafat un poc per sorpresa. M'haguera agradat molt si no haguera sigut pel final. Pense que els dos enamorats podrien haver-se fugat una altra vegada, o que d'alguna manera el pare de Sergi acceptara l'amor del seu fill per Maria o, fins i tot, que Sergi haguera matat el seu pare. Però com que jo no sóc l'autor i no he escrit mai cap llibre, no puc criticar-lo. La conclusió és que m'ha agradat prou, encara que el final no siga del meu gust.

José Manuel Montolío 3r A

Mecanoscrit del segon origen

Sens dubte, aquesta és una de les obres que tot adolescent ha de llegir o rellegir, no només per completar una necessària formació literària sinó també per comprovar que la llengua catalana no té res a envejar a la resta de literatures europees. El mecanoscrit, de fet, és un clàssic amb capacitat de deixar qualsevol ajagut a la cadira, al llit o al sofà; i sobretot, té el poder incontestable de les lectures que mai no caduquen: quan s’acaba, un sent la imperiosa necessitat de començar de bell nou... Un goig, aquest, realment en perill d'extinció.

Incitació a la lectura (exemple d'una ressenya)

Res millor per a començar el curs que la lectura de dos clàssics com Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll; i La rebel·lió dels animals, de George Orwell. El primer, un autèntic somni de to fantàstic que recorre el subconscient d’Alícia a base de jocs de paraules i mecanismes satírics que ens demostren una varietat infinita de recursos semàntics i també una riquesa lingüística de lògica exemplar: “comença pel començament, continua pel mig i acaba pel final”. El segon, una faula crítica amb els règims totalitaris que ens recorda la manipulació i la perversió que el poder pot arribar a provocar en la societat, en aquest cas en una granja on els animals s’escalonen segons els nivells de destreses intel·lectuals: en primer lloc, els porcs; en segon lloc; els cavalls i les egües; després els ànecs; i finalment l’aviram. Tot un plaer. I, com no, tot un entreteniment.

Fitxa tècnica
Lewis Carroll. Alícia al país de les meravelles
Ed 62. Col·lecció la Butxaca. Empúries, Barcelona
Idioma original: anglés. Traduït al català.
Pàgines: 140

George Orwell. La rebel·lió dels animals
Ed.62. Col·lecció la Butxaca. Barcelona
Idioma original: anglés. Traduït al català.
Pàgines: 139